Until the end. #4

Until the end. #3

Until the end. #2

Until the end. #1

Relativitat

Era la primera vegada que Júlia viatjava a Afganistan, tanmateix, tot i conèixer els trets més destacats de la cultura islàmica, no va poder evitar esgarrifar-se...

Recentment, s’ha obert un controvertit debat sobre la prohibició del vel a les aules, paral·lelament, als llocs públics. Ara bé, tan sols podem abordar aquest tema des d’una única perspectiva? Al meu parer, no.

En primer lloc, ens trobem davant d’un àmbit públic, en el qual són necessàries una sèrie de normes o directrius que regulen la conducta i afavorisquen la vida col·lectiva. Per tant, el seu compliment és necessari, així com el seu incompliment penalitzable. Si la utilització de barrets o mocadors, en aquest cas hiyabs, no està permesa, haurem de descartar de ple qualsevol discussió de caire xenòfob.

En segon lloc, devem anar més enllà. Què significa realment aquest símbol islàmic? Quin transfons trobem si n’aprofundim? Doncs bé, no podia ser més tràgic, un masclisme d’allò més arrelat. Una profunda submissió de la dona fins i tot present en la religió.

En un país en què fa poc s’ha creat un ministeri d’igualtat, realment hauríem de respectar aquesta posició? I sí, ja sabem tothom que totes les opinions són lliures i igual de respectables, tenint sempre en compte els valors morals, però devem d’acceptar una situació en la qual la dona no ha pogut escollir? En la qual ha estat sotmesa al poder de l’home sense cap altra possibilitat? Em sembla que no, almenys pel que fa a l’àmbit públic. Perquè en una societat tan presumptament desenvolupada, homes i dones estem al mateix nivell. Diferents cultures o religions, però sempre lluitant per l’anhelat estat d’igualtat.

I és que Júlia, als seus 18 anys, comprengué que la realitat islàmica, supera profusament qualsevol concepció prèvia que en puguem tenir.